De
sempre, la font i el llavador que m'ha resultat més pròxim ha sigut el
de Santa Anna, per la berenà(da) anual i per qüestions familiars. Però
també n'hi ha d'altres que es sumen a este patrimoni històric del nostre
poble. Algun, he de reconéixer-ho amb vergonya, fins veure els vídeos
del meu cosí (vos deixe els enllaços en el nom de cadascun d'ells), no
el coneixia: Núsols. Tots ells, situats a una distància prudencial del
poble, compliren segle rere segle la missió d'abastir d'aigua a persones
i animals, de ser el lloc idoni on rentar les robes i, aprofitant les
aigües sobrants, de regar uns camps abrasits de secà convertint-los en
verdes hortes. Hui les solucions per a estes necessitats han canviat,
quedant sols com a testimonis del nostre passat. Un testimoni, que en
visitar-los, ens ompli d'un sentiment de melancolia en unir-se el so de
l'aigua i la natura que els envolta. Per tots estos motius, vaig pensar
que seria una bona idea fer una volta unint-los tots en una mateixa ruta
i, a més, gaudir del nostre paisatge de tossals abancalats amb vistes
al Penyal d'Ifac i a la mar. Espere que vos agrade.
Iniciem
la marxa des de la creu de terme que custòdia l'entrada a Benissa pel
Sud i seguim la vora de la carretera fins l'entrador del Camí de Núsols.
Prompte, a la dreta ens trobem amb la font i llavador de Núsols.
L'aspecte típic (conservat en les últimes restauracions) que tenen tots
ells se'ls va donar a principis del segle passat en successives
reformes.
Jo
no havia estat mai ací i realment em va sorprendre. També ho va fer el
descobrir uns oms a la vora del camí. Es veu que la grafiosi ataca els
més grans, però estos abans de morir rebroten per baix terra escapant a
una mort definitiva, esperem que per sempre.
Continuem la marxa seguint un camí que va girant lentament a l'esquerre. En un moment estem a la Font i Llavador d'Orxelles.
Segons el nostre Cronista Oficial, els més vells sempre han sigut de
l'opinió que totes estes surgències d'aigua provenen de vetes que
s'originen al Pla de Canor, passen per baix del tossal de Benissa i
acaben desaiguant a l'altre costat en múltiples fonts o corrent a una
profunditat adequada per a la seua explotació mitjançant sénies o pous.De nou en camí, ara fins la pròxima parada ens queda un poc de volta. Primer una xicoteta pujada (res a veure amb el que està per vindre), un poc de planeig per carrers de les afores del poble i, en aplegar a l'entrada del Camí de Cartagènia, una gran baixada tenint en compte d'agafar la primera bifurcació a la dreta. Allà al davall topetarem amb la depuradora d'aigua, el llavador més modern del poble, amb poc d'encant, tot hi ha que dir-ho. "Llavador, com?", dirà algú. Sí, que no llava les aigües brutes del poble fins deixar-les transparents?
L'ermita des de ella. No sé quantes fotos s'hauran fet des d'ací.
I el raconet que queda un poc més al fons, quasi salvatge, amb mini cascada i tot (després de la pluja). Aventurant teories, jo diria que totes estes roques, en córrer per baix del tap que domina el paisatge, són les que van canalitzant les aigües de més amunt.
Un detall del fabulós picó que hi ha en un costat.
D'ací per aplegar a la nostra destinació final, la creu de la Plaça del Portal, haurem de fer un poc de volta. Fa pocs anys esta era menys accentuada i fa més no havia cap impediment. Clar, un podia anar pel camí que passava per baix del pont (hui emparedat baix la carretera general) seguint el curs del barranc, hui també aterrat, que per allí corria fins almenys l'actual Casa de Cultura. El dibuix és de mon "tio" Vicente Ibáñez.
Tornem al present. A mitjan costera passem per un dels poques restes de l'antiga muralla del poble i apleguem a la nostra destinació. Però abans fem una ullada a l'esquerre buscant el Pou de l'Església Vella o també podríem dir de "Dalt", ja que per este l'altre més pròxim al poble va acabar anomenant-se "d'Avall".
Ah, que no el veieu! Retrocedim de nou uns 70 anys enrere, ara sí? Mireu el costat dret del carro. La foto és del llibre "Benissa en el record, s. XX".
Tornem la vista a la creu del Portal i acabem esta caminada. Espere que vos haja agradat tant com a mi i que algú s'anime a recórrer-la per gaudir del nostre patrimoni. Fins un altra.
Publicat en el blog De Jardí el 02-05-2012